El nou retall era un no res comparat amb esporgades anteriors. La
Conselleria de Cultura havia aplicat ajustos superiors amb pocs problemes i molts
somriures. Però ara hi havia un detall nou i inquietant: ja no sabien d’on
treure.
—I els llibres? —va suggerir el Secretari Autonòmic de Bous Embolats.
—Fa temps que no donem un euro. —va respondre la Consellera.
—I el teatre? —contraatacà el Director General de Verbenes.
—Tampoc.
—Un moment! —El Secretari Autonòmic de Traques i Masclets va demanar
l’atenció dels presents—. Si no podem disminuir les partides, caldrà augmentar
els ingressos.
—Com? —va preguntar amb un somriure sorneguer el Director General de Cordades
i Despertades.
—Augmentant els impostos sobre la cultura. —respongué el Secretari Autonòmic
de Traques i Masclets, tot pagat del curs i mig d’ADE que va aconseguir acabar.
—Però si això ja ho hem fet! —respongué el Sotsdirector de la Fundació
Valenciana de la Xaranga.
—A veure, presteu atenció —demanà la Consellera—. La situació és molt greu.
Si no trobem on actuar, caldrà retallar en càrrecs directius.
—Nooo, nooo…—la sala de reunions de
la Conselleria de Cultura era un clamor. Els teclats de les BlackBerry i els
iPhone treien fum per baix la taula. Centenars de missatges d’auxili eixien
alhora cap a poderosos i influents padrins.
—Un moment —va tallar el Subsecretari Autonòmic de Cacauades Vàries—. Siguem
seriosos. Ha de quedar algun funcionari que putejar, algun interí que
acomiadar….
—No res.
—Jo crec que tinc la solució. —Els rostres dels presents van girar-se cap
al president de la Fundació per a Mantindre a Ratlla la Cultura Indígena, a
pocs se’ls escapava que era el cervell en l’ombra de la senyora Consellera.
—Il·lumina’ns —atorgà l’ama del carxofar.
—Tots els pobles tenen un autor de referència, el que es coneix com un
clàssic. En canvi, els valencians tenen dos.
—Ah, si? —van preguntar uns despistats.
—Sí. Es diuen Ausiàs March i Joanot Martorell.
—Aaah—respongueren encuriosits.
—Els francesos tenen a Molière, els anglesos a Shakespeare, els espanyols a
Cervantes…..
—¡Viva Cervantes! —va cridar el president de la Fundació Valenciana d’Espectacles
Rancis.
—¡Viva! —respongué la clac.
—Com anava dient, tots els pobles tenen un clàssic i, en canvi, els
valencians dos. Indubtablement estem davant d’una anomalia...
—Damunt crec que són del mateix poble! —apuntà un alt càrrec saforenc.
—I cunyats! —Amollà el més llegit de tots, aprofitant que per una vegada
els seus coneixements no serien sospitosos d’intel·lectualisme.
—Nepotisme!!! —cridà el Director General de Botellons.
—Un moment —la Consellera volgué calmar-los—. Vols dir que estalviarem molt
si eliminem un dels dos clàssics?
—Dona, una fortuna no, però donaríem una imatge de fermesa i determinació.
A més, podríem treure el nom d’algun carrer, institut…
—Potser se’ns haja despistat algun premi o publicació —va apuntar el
president de la Fundació Valenciana de Petorreres.
—Bé, podem provar. Quin dels dos ens carreguem?
Tots van quedar mirant-se.
—Qui dels dos és més sospitós? —volgué saber la Consellera.
—He sentit dir que Ausiàs March era poeta. —apuntà el Secretari Autonòmic
d’Espectacles Sòrdids.
—A eixe! Que els poetes són tots uns invertits.
—Uns què?
—Uns maricons.
—A la foguera, a la foguera!
—A la foguera no. A l’oblit que és més barat.
—Perfecte. Ara mateix farem publicar al DOGV una ordre per a iniciar un
Expedient de Regulació d’Ocupació sobre la figura i obra d’Ausias March —la
Consellera semblava eufòrica—. Joanot Martorell quedarà instaurat com a únic
clàssic valencià.
—De moment! —va dir el Secretari Autonòmic de Partides de Truc.
—Sí, de moment, perquè jo continue pensant que el tal Martorell també
sobra. Tenint a Cervantes, tota la resta és un dispendi innecessari.
—A eixos només els lligen els separatistes. —rematà el Secretari Autonòmic
de Serenates Nocturnes.
—¡Viva Cervantes! —reiterà un espontani.
—¡Viva! —contestaren tots.