El passat 21 de setembre, Joaquim Perramon hem van convidar a fer una xarrada sobre el tema "literatura i economia" a l'Ateneu Barcelonés. Recupere el blog per a penjar la conferència amb l'esperança que puga interessar algú.
LITERATURA I CICLES ECONÒMICS
En aparença es fa difícil relacionar la literatura i l’economia. Els economistes - escriptors maleïm la impossibilitat de relacionar totes dues ocupacions, o com diríem al nostre argot, d’extraure economies d’escala o externalitats. En aquest sentit, envegem els historiadors, els psicòlegs o fins i tot els periodistes, perquè sospitem que tenen una major facilitat per establir ponts i aprofitar els seus coneixements.
En tot cas, l’economia pot permetre’s el luxe de viure d’esquenes a la literatura, però el cert és que la literatura no pot viure d’esquenes a l’economia, en quant que no pot viure d’esquenes a la societat. Joaquim Perramon va començar aquestes ponències donant exemples de com l’economia ha utilitzat la literatura per als seus propòsits (ni que siguen didàctics), però és cert que hi ha més exemples del contrari, és a dir, de com la literatura es val de l’economia, ja siga de manera directa i explícita o de manera indirecta o subtil a través dels seus efectes en la societat i els individus .
La literatura es nodreix de la societat i els individus que la poblen: els representa, caricaturitza, exagera, analitza...Això es fa palès a qualsevol gènere literari, tot i que voldria centrar l’anàlisi a la novel•la.
Els cicles econòmics condicionen la literatura, però en especial els seus dos extrems: les crisis i les expansions: la riquesa i la misèria. Potser d’igual manera que tota bona història ve condicionades per l’estat d’ànim dels seus protagonistes. Per això les novel•les estan plenes de persones eufòriques i deprimides. Potser això siga fruit del fet que la societat actua com un personatge més de les novel•les, i potser perquè la marxa de l’economia resulta el gran termòmetre anímic de la societat.
Conscient o inconscientment, la literatura sempre ho ha fet. El mateix Quixot, tan propens a les interpretacions de tota mena, pot llegir-se com un llibre sobre la crisi espanyola del segle XVII: l’enyor pel gloriós passat, les classes passives i ocioses, el mal govern...i el mateix, o més encara, pot dir-se de la novel•la picaresca, que s’imposa com la novel•la per antonomàsia de la gran crisis espanyola; i arribat ací voldria centrar-me amb una primera obra titulada el “Chitón de las Tarabillas”.
Aquesta obra sempre ha estat atribuïda a Quevedo, i pocs o ningú no ha dubtat mai de la seua autoria, no obstant, el “Chitón de las Tarabillas” va ser en realitat una obra anònima signada amb pseudònim, en concret amb el molt quevedesc i poc modest pseudònim de “aquel que todo lo sabe”. Aquest llibre va ser escrit amb l’objectiu de defendre la devaluació de la moneda de Velló portada a terme durant el regnat de Felip IV i que ja a la seua època va alçar no poques crítiques. En realitat sempre s’ha sospitat que el mateix comte-duc d’Olivares podria haver encomanat aquesta obra al mateix Quevedo, pagant generosament els seus serveis propagandístics.
De fet, per a molts estudiosos, no és casualitat que el segle d’or de la literatura castellana coincidisca amb una profunda crisis social i econòmica, de fet, un cas semblant es repetiria segles més tard, en la generació del 98.
Com deia fa poc un famós escriptor, la democràcia i la felicitat mai no han produït gran literatura i, en canvi, un podria arriscar-se a afirmar que les crisis econòmiques són propenses a la bona literatura. Per què? Bé, supose que perquè són èpoques de canvis (no oblidem que crisis ve de canvi); són èpoques de replantejar moltes qüestions i són èpoques de conflictes i tensions tant individuals com col•lectives. I, en realitat, la tensió és com el motor de la novel•la.
Exemples d’aquestos en trobem a tot el món i al llarg de molts anys i la literatura catalana no és una excepció.
A Catalunya, el moviment modernista, en especial el regeneracionisme o naturalisme, no pot entendre’s sense la idea de progrés social, d’europeïtzació, de renovació no sols de l’art, sinó també de la societat. De fet, és la transformació d’una societat rural a una societat burgesa el que hi ha darrere de molta de la literatura catalana del segle XIX.
En aquest sentit, potser el cas més paradigmàtic siga el de Narcís Oller. Aquest autor, té dues novel•les, una de llarga i altra de curta, que tenen en el procés econòmic i les transformacions humanes i socials que comporten el seu fil conductor. Tant a “l’Escanyapobres” com a “La Febra d’Or” el tema principal (potser molt influenciat per Zola) és que el progrés s’alimenta, com una sangonera, dels individus.
A l’escanyapobres trobem el tema de les crisis i dels individus que es lucren i aprofiten d’elles, mentre que a la “Febra d’Or” tenim una obra que es divideix en dues parts “la pujada” i “l’estimbada”. Aquesta darrera obra, inspirada en la febre borsària del període 1880-1882 conté algunes brillants reflexions sobre els cicles econòmics. Així, per exemple, Bernat Foix, arriba a dir:
“Creguin-me. Aqueixes febrades són per demés necessàries, altament higièniques. El cos social, sense elles, es moriria d’inanició.” o una mica més tard, “no ho dubtin: hi ha una llei providencial que, de tant en tant, desperta l’afany de riqueses, i venen aquestes febrades a enterbolir el seny i els ulls de la multitud desconfiada, i a llançar al mateix avaro pel mar de l’especulació”.
Hi ha molta literatura sobre crisis econòmiques, però fixeu-vos que el que acabe de llegir és una justificació de les bombolles financeres feta fa vora 140 anys. Justificació, per cert, no molt llunyana de les modernes teories dels cicles econòmics o dels models de les expectatives racionals, o fins i tot de la teoria quantitativa dels diners que tant de cap porta darrerament al Busdenbank o al senyor Dragui, i que ens diu que la quantitat de diners circulant (la que posteriorment determinarà la producció, la inflació, l’atur...) està determinada per la relació entra la taxa d’interés i la taxa de guanys del capital. Açò tan enfarragós que acabe de dir, i que encara podria enfarragar més si tinguera un pissarra i em posara a fer equacions, no és més que el que ja ens deia Bernat; que de tant en tant han d’haver expectatives molt altes de beneficis, per a que la gent traga els diners de sota els matalàs. En definitiva, que l’enveja i la cobdícia són les mares de les bombolles econòmiques, d’igual manera que la por i el pànic són les mares de les crisis.
Però focalitzem l’anàlisi en el segle XX i principis del XXI. Si pensem en literatura i cicles econòmics, a mi em ve a la ment dues novel•les nord-americanes: “El Raïm de la Ira” d’Steinbeck i “El Gran Gastby” de Fitgerald. Aquestes dues obres, per a mi, representen respectivament el crack del 29 i els feliços anys vint.
El Raïm de la Ira representa de manera magistral, tot i que no única, els efectes de la crisi de 29. La desesperació de les famílies de grangers arruïnats per un “sistema financer” impersonal i llunyà, però també la necessitat d’aferrar-se a un somni, a una terra promesa que és Califòrnia. Per cert, a mi El Raïm de la Ira sempre m’ha recordat les fotografies de Dorothea Lange. I vaig saber fa poc que aquestes fotografies eren propaganda, van ser encomanades pel govern de Roosebelt per a conscienciar a la societat nord-americana que calia posar en marxa un pla com el New Deal, que calia posar quantitats ingents per a eixir de la crisi a través de polítiques keynessianes. I és que si ací parlem de literatura i economia, tal vegada no estiguem parlant més que d’una de les vessants d’un tema molt més ampli i delicat: la relació entre l’art i la política, entre la estètica i el poder, en definitiva, de la subtil frontera entre la propaganda i la creació artística.
Però no ens clavem en aquestos pantanosos temes i tornem al tema principal. Per què tenen tanta força aquestes fotografies i aquesta novel•la? En la meua opinió perquè representen la misèria alhora que la dignitat. Perquè potser aquesta siga la segona gran qüestió al bell mig d’una crisi: com mantindre la dignitat quan tot al voltant s’enderroca? (per cert, la primera qüestió seria: com sobreviure?).
En quant al Grant Gastby, aquesta novel•la ha quedat com el paradigma dels feliços anys 20, amb tots els seus excessos i misèries. El mateix Fitgeral definiria aquesta època com “la major orgia de la història” i ell quedaria com el seu cronista principal.
Gastby representa el mite, la mentida... però què és Gastby sino un bluf? Una bombolla que va fent-se gran davant els ulls admirats i envejosos de tothom, que va guanyant tamany fins que, precisament per la seua desmesurada mida, acaba esclatant.
Però, i a la nostra literatura? Quines obres representen les nostres crisis i les nostres èpoques d’expansió? Jo no sóc cap expert, però sí un lector compulsiu. Reflexionant, no he trobat cap obra o autor que represente les crisis econòmiques, però sí hi ha un fet que em crida poderosament l’atenció. Per a nosaltres, la gran crisis no és la del 29, per a nosaltres, la mare de totes les crisis és la postguerra.
Potser això explique perquè, 60 o 70 anys més tard, continuen havent tanta producció literària a partir d’aquestos fets històrics. De Lluís Llach a Jaume Cabré, passant per Emili Teixidor o Ferran Torrent, quasi no hi ha novel•lista en català que no haja fet la seua gran novel•la sobre la postguerra. De fet dels quatre llibres de ficció més venuts en català l’últim Sant Jordi, tres tenien a veure amb la postguerra (Llach, Cabré i Rafael Nadal amb “Quan érem feliços”) Les raons són diverses, coincideix amb la infantessa de molts d’aquestos autors, prohibició del tema durant anys,etc. Però jo torne a repetir, i és una opinió com a novel•lista, que la tensió és el motor de tota novel•la i, clar, a la postguerra no hi havia menjar ni llibertat, però tensió hi havia per anar i vendre. I, a més, una tensió soterrada, dissimulada... De fet, potser la tensió de les guerres siga més visual, més cinematogràfica, però aquesta tensió subtil però insuportable, silenciosa i quasi invisible, barrejada amb venjances, fam, estraperlo, guanyadors i derrotats, etc. Ha estat un autèntic filó per a la novel•la.
Què passarà amb la crisi actual? Doncs no ho sé. De moment a mi no em sembla albirar molta activitat literària al seu voltant. Bé, si parlem de periodisme sí, moltíssim. Però el ritme de la novel•la és diferent. Més lent i pausat. Un dels exemples esmentats, “La Febre d’Or” ja he dit que tracta del boom borsari de 1880-82, i en canvi la novel•la es publicaria deu anys més tard.
Bé, i una vegada analitzada les crisis, què passa amb les expansions econòmiques? Potser podríem parlar com els americans dels anys 20, o millor en el nostre cas de l’expansió de primeries de segle aprofitant la I Guerra Mundial, o del desarrollisme dels anys 60 o els més materialistes anys 80. Cadascuna d’aquestes èpoques ha influït en la novel•la catalana, cadascuna té els seus autors representatius. Però jo crec que com la darrera expansió immobiliària no ha hagut cap.
Només la magnitud de la tragèdia (parafrasejant Quim Monzó), només la magnitud de la crisis actual pot fer-nos una idea de la magnitud de la bombolla. I ara permeteu-me que em centre en casa meua. A la sorprenent València del canvi de mil•lenni.
Però no ho faré jo. Potser els valencians mai hem tingut bons polítics, però sempre hem tingut bons escriptors, i Ferran Torrent és un d’ells. Torrent va narrar-nos magistralment la bombolla econòmica a la ciutat de València. I ho va fer quasi en directe, com a una crònica periodística, a través de quatre novel•les que s’encetaren amb Societat Limitada i que acabarien amb... Tot el que vullga saber que va passar a Bancaixa, la Generalitat o el València C.F. que no busque a les hemeroteques ni analitze estadístiques ni pregunte a experts. Només cal que llegisca a Torrent per a comprendre l’alegria i satisfacció amb que tota una societat ens enfilàvem cap a l’abisme a ritme de passo doble.
