10 ago. 2015

Zweig, Magris, Bánffy... i un viatge en bicicleta

Reconec una certa tendència anglòfila. M'agrada la literatura, la història i bona part de la cultura anglesa. Vaig viure un any a Yorkshire (en concret a Leeds) i, com la majoria d'Erasmus, vaig viure un any inoblidable. En tot cas, la meua predilecció i coneixement de la cultura anglesa segurament es dega, com a la majoria de casos, a la seua ingent presència a tot arreu: llibreries, televisió, música...
En tot cas, als darrers any hi ha una altra regió que em té fascinat: el Danubi. O per ser més exactes: l'antic imperi Austrohongarès.
Potser llevat de quatre lliçons d'història o de la típica frase berlanguiana, poc o res sabia jo d'aquest territori. Però vaig quedar encissat per un autor: Stefan Zweig. La lectura de "Memòries d'un Europeu" va ser per a mi molt important, no sols perquè em  va permetre descobrir un autor magnífic, sinó perquè és un d'eixos llibres que et fa veure la política, la història, i en definitiva el món, d'una manera diferent.
Uns pocs anys després vaig llegir "El Danubi" de Claudi Magris. Un altre llibre inclassificable i fascinant.  Per a mi va ser important com a escriptor perquè em va mostrar una manera de narrar amb la que vinc assajant des de fa anys (i que algun dia eixirà) però també perquè em vaig quedar enlluernat per una geografia i un temps que desconeixia per complert.
Un any després vaig tindre l'oportunitat de conèixer bona part d'aquesta geografia. I va ser en un viatge ben curiós: amb tres amics i en bicicleta. Vam recòrrer la vora del Danubi des de la frontera alemanya fins a Bratislava, travessant bona part d'Àustria. Va ser com un viatge de joventut amb vora quaranta anys i naturalment va ser gloriós.
Així doncs, tenia tres magnífiques empremtes i tres magnífics records que em provoquen un gran somriure de complicitat quan sent la paraula Danubi. Ara, des d'aquest estiu tinc un tercer llibre (un tercer, un quart i un cinqué perquè és una trilogia). Es tracta de la Trilogia Transilvana de Miklós Bánffy. Porte uns setmanes capficat en la vida d'uns nobles hongraresos durant els primers anys del segles XX, que serien també els darrers de l'antiga Hongria. Aquella que amb poques ganes estava unida a l'imperi Austriac i que en poc de temps sofriria dues sacsejades històriques que s'endurien dues terceres parts del seu territori i tota una societat per davant.


6 ene. 2013

VIVA CERVANTES!!!



El nou retall era un no res comparat amb esporgades anteriors. La Conselleria de Cultura havia aplicat ajustos superiors amb pocs problemes i molts somriures. Però ara hi havia un detall nou i inquietant: ja no sabien d’on treure.
—I els llibres? —va suggerir el Secretari Autonòmic de Bous Embolats.
—Fa temps que no donem un euro. —va respondre la Consellera.
—I el teatre? —contraatacà el Director General de Verbenes.
—Tampoc.
—Un moment! —El Secretari Autonòmic de Traques i Masclets va demanar l’atenció dels presents—. Si no podem disminuir les partides, caldrà augmentar els ingressos.
—Com? —va preguntar amb un somriure sorneguer el Director General de Cordades i Despertades.
—Augmentant els impostos sobre la cultura. —respongué el Secretari Autonòmic de Traques i Masclets, tot pagat del curs i mig d’ADE que va aconseguir acabar.
—Però si això ja ho hem fet! —respongué el Sotsdirector de la Fundació Valenciana de la Xaranga.
—A veure, presteu atenció —demanà la Consellera—. La situació és molt greu. Si no trobem on actuar, caldrà retallar en càrrecs directius.
—Nooo, nooo…—la sala  de reunions de la Conselleria de Cultura era un clamor. Els teclats de les BlackBerry i els iPhone treien fum per baix la taula. Centenars de missatges d’auxili eixien alhora cap a poderosos i influents padrins.
—Un moment —va tallar el Subsecretari Autonòmic de Cacauades Vàries—. Siguem seriosos. Ha de quedar algun funcionari que putejar, algun interí que acomiadar….
—No res.
—Jo crec que tinc la solució. —Els rostres dels presents van girar-se cap al president de la Fundació per a Mantindre a Ratlla la Cultura Indígena, a pocs se’ls escapava que era el cervell en l’ombra de la senyora Consellera.
—Il·lumina’ns —atorgà l’ama del carxofar.
—Tots els pobles tenen un autor de referència, el que es coneix com un clàssic. En canvi, els valencians tenen dos.
—Ah, si? —van preguntar uns despistats.
—Sí. Es diuen Ausiàs March i Joanot Martorell.
—Aaah—respongueren encuriosits.
—Els francesos tenen a Molière, els anglesos a Shakespeare, els espanyols a Cervantes…..
—¡Viva Cervantes! —va cridar el president de la Fundació Valenciana d’Espectacles Rancis.
—¡Viva! —respongué la clac.
—Com anava dient, tots els pobles tenen un clàssic i, en canvi, els valencians dos. Indubtablement estem davant d’una anomalia...
—Damunt crec que són del mateix poble! —apuntà un alt càrrec saforenc.
—I cunyats! —Amollà el més llegit de tots, aprofitant que per una vegada els seus coneixements no serien sospitosos d’intel·lectualisme.
—Nepotisme!!! —cridà el Director General de Botellons.
—Un moment —la Consellera volgué calmar-los—. Vols dir que estalviarem molt si eliminem un dels dos clàssics?
—Dona, una fortuna no, però donaríem una imatge de fermesa i determinació. A més, podríem treure el nom d’algun carrer, institut…
—Potser se’ns haja despistat algun premi o publicació —va apuntar el president de la Fundació Valenciana de Petorreres.
—Bé, podem provar. Quin dels dos ens carreguem?
Tots van quedar mirant-se.
—Qui dels dos és més sospitós? —volgué saber la Consellera.
—He sentit dir que Ausiàs March era poeta. —apuntà el Secretari Autonòmic d’Espectacles Sòrdids.
—A eixe! Que els poetes són tots uns invertits.
—Uns què?
—Uns maricons.
—A la foguera, a la foguera!
—A la foguera no. A l’oblit que és més barat.
—Perfecte. Ara mateix farem publicar al DOGV una ordre per a iniciar un Expedient de Regulació d’Ocupació sobre la figura i obra d’Ausias March —la Consellera semblava eufòrica—. Joanot Martorell quedarà instaurat com a únic clàssic  valencià.
—De moment! —va dir el Secretari Autonòmic de Partides de Truc.
—Sí, de moment, perquè jo continue pensant que el tal Martorell també sobra. Tenint a Cervantes, tota la resta és un dispendi innecessari.
—A eixos només els lligen els separatistes. —rematà el Secretari Autonòmic de Serenates Nocturnes.
—¡Viva Cervantes! —reiterà un espontani.
—¡Viva! —contestaren tots.

17 nov. 2012

Bloc de Microrelats

Volia anunciar que he creat un bloc específic per al Premi de Microrelats Tirant@net. El trobareu en aquesta adreça:
Ací, de moment, trobareu els guanyadors de les edicions anteriors, els cartells i alguna informació addicional. En tot cas, aquest divendres 23 de novembre es farà públic el veredicte de l’edició d’enguany i se celebrarà un acte de lliurament a l’IES Tirant lo Blanc. Cal assenyalar que aquesta edició s’han batut tots els records de participació amb més de 260 microrelats procedents de vora quinze instituts i col·legis. El que implica que aquest cap de setmana jo i alguns jurats més estigam tornant-nos bojos llegint microrelats. En tot cas, avançar que hi ha material molt bo que està sorprenent-me molt gratament, el que per una banda m’ompli de satisfacció i per altra fa que em preocupe i entristisca pel fet inexorable que molts bons relats no apareixeran al palmarès.
A partir del divendres 23, els relats guanyadors i finalistes, així com altres que el jurat considere,  aniran sent penjats al bloc. Molta sort a tots els que heu participat.
L’any que bé, més....

18 oct. 2012

5ª edició concurs de Microrelats TIRANT@NET

Un any més, organitzat pel meu insti però obert a qualsevol centre, es convoca el concurs de Microrelats.
Crec que és una magnífica oportunitat perquè els alumnes s'inicien en el món de la creació literària. Animeu als vostres alumnes a participar, ja siga pel seu compte o treballant els microrelats a classe.
És una activitat molt recomanable!


Aquestes són les bases

Amb l’objecte d’estimular la creació literària entre els joves, promoure la igualtat en qualsevol de les seues formes i fomentar l’ús de les noves tecnologies en la literatura, l’Associació Tirantianes convoca la 5a edició del premi de microrelats Tirant@net que s’adreça a l’alumnat de Secundària, Batxillerat i Cicles Formatius que es regirà per les següents bases:

BASES 5a EDICIÓ PREMI DE MICRORELATS Tirant@net

1. Es convoquen els premis Tirant@net amb les següents categories:
a. Alumnat de Secundària (1r i 2n cicle d’ESO, 1r i 2n curs de PQPI)
b. Alumnat de Batxillerat i Cicles Formatius
2. Hi podrà participar qualsevol estudiant d’aquestes categories.
3. Cada autor@ podrà presentar dos microrelats originals i inèdits com a màxim.
4. Els textos estaran escrits en Valencià.
5. S’entendrà per microrelat un text que no supere les 111 paraules. El títol no s’inclourà en aquest còmput.
6. La temàtica del microrelat es basarà en una narració lliure sobre el concepte de desigualtat. Cada microrelat ha de portar un títol.
7. Les obres s’enviaran per correu electrònic a: tirantianes@gmail.com i en el camp assumpte, caldrà posar la paraula: microrelat.
8. Junt al text del microrelat, hi figuraran les dades personals de l’autor@ (nom i cognoms, adreça, data de naixement, centre on estudia, curs, nom del professor@ que actuarà de coordinador i el telèfon de contacte).
9. El termini per a lliurar les narracions finalitzarà a les 24:00 h del dia 7 de novembre de 2012.
10. El jurat triarà un guanyador@ per categoria:
a. 1a categoria: primer cicle de l’ESO
b. 2a categoria: segon cicle de l’ESO i PQPI
c. 3a categoria: Batxillerat i Cicles Formatius
11. S’atorgaran un total de dos premis per categoria: un primer premi dotat amb un xec regal de 100 € i un finalista dotat amb un xec regal de 50 €. Els guanyadors/es rebran un diploma acreditatiu del premi.
12. El jurat estarà format per professorat del claustre de l’IES Tirant lo Blanc i membres de l’ Associació Cultural Tirantianes.
13. El jurat es reservarà el dret de declarar desert els premis de qualsevol de les categories.
14. Els premis es lliuraran el dia 23 de novembre de 2012 en un acte públic que se celebrarà a l’IES Tirant lo Blanc de Gandia.
15. L’organització es compromet a donar la màxima difusió als textos guanyadors.
16. L’import del premi correspon als drets d’autor dels relats publicats.
17. La participació en aquest concurs suposa la total acceptació d’aquestes bases.

1 oct. 2012

LITERATURA I CICLES ECONÒMICS


El passat 21 de setembre, Joaquim Perramon hem van convidar a fer una xarrada sobre el tema "literatura i economia" a l'Ateneu Barcelonés. Recupere el blog per a penjar la conferència amb l'esperança que puga interessar algú.

LITERATURA I CICLES ECONÒMICS

En aparença es fa difícil relacionar la literatura i l’economia. Els economistes - escriptors maleïm la impossibilitat de relacionar totes dues ocupacions, o com diríem al nostre argot, d’extraure economies d’escala o externalitats. En aquest sentit, envegem els historiadors, els psicòlegs o fins i tot els periodistes, perquè sospitem que tenen una major facilitat per establir ponts i aprofitar els seus coneixements.
En tot cas, l’economia pot permetre’s el luxe de viure d’esquenes a la literatura, però el cert és que la literatura no pot viure d’esquenes a l’economia, en quant que no pot viure d’esquenes a la societat. Joaquim Perramon va començar aquestes ponències donant exemples de com l’economia ha utilitzat la literatura per als seus propòsits (ni que siguen didàctics), però és cert que hi ha més exemples del contrari, és a dir, de com la literatura es val de l’economia, ja siga de manera directa i explícita o de manera indirecta o subtil a través dels seus efectes en la societat i els individus .
La literatura es nodreix de la societat i els individus que la poblen: els representa, caricaturitza, exagera, analitza...Això es fa palès a qualsevol gènere literari, tot i que voldria centrar l’anàlisi a la novel•la.
Els cicles econòmics condicionen la literatura, però en especial els seus dos extrems: les crisis i les expansions: la riquesa i la misèria. Potser d’igual manera que tota bona història ve condicionades per l’estat d’ànim dels seus protagonistes. Per això les novel•les estan plenes de persones eufòriques i deprimides. Potser això siga fruit del fet que la societat actua com un personatge més de les novel•les, i potser perquè la marxa de l’economia resulta el gran termòmetre anímic de la societat.
Conscient o inconscientment, la literatura sempre ho ha fet. El mateix Quixot, tan propens a les interpretacions de tota mena, pot llegir-se com un llibre sobre la crisi espanyola del segle XVII: l’enyor pel gloriós passat, les classes passives i ocioses, el mal govern...i el mateix, o més encara, pot dir-se de la novel•la picaresca, que s’imposa com la novel•la per antonomàsia de la gran crisis espanyola; i arribat ací voldria centrar-me amb una primera obra titulada el “Chitón de las Tarabillas”.
Aquesta obra sempre ha estat atribuïda a Quevedo, i pocs o ningú no ha dubtat mai de la seua autoria, no obstant, el “Chitón de las Tarabillas” va ser en realitat una obra anònima signada amb pseudònim, en concret amb el molt quevedesc i poc modest pseudònim de “aquel que todo lo sabe”. Aquest llibre va ser escrit amb l’objectiu de defendre la devaluació de la moneda de Velló portada a terme durant el regnat de Felip IV i que ja a la seua època va alçar no poques crítiques. En realitat sempre s’ha sospitat que el mateix comte-duc d’Olivares podria haver encomanat aquesta obra al mateix Quevedo, pagant generosament els seus serveis propagandístics.
De fet, per a molts estudiosos, no és casualitat que el segle d’or de la literatura castellana coincidisca amb una profunda crisis social i econòmica, de fet, un cas semblant es repetiria segles més tard, en la generació del 98.
Com deia fa poc un famós escriptor, la democràcia i la felicitat mai no han produït gran literatura i, en canvi, un podria arriscar-se a afirmar que les crisis econòmiques són propenses a la bona literatura. Per què? Bé, supose que perquè són èpoques de canvis (no oblidem que crisis ve de canvi); són èpoques de replantejar moltes qüestions i són èpoques de conflictes i tensions tant individuals com col•lectives. I, en realitat, la tensió és com el motor de la novel•la.
Exemples d’aquestos en trobem a tot el món i al llarg de molts anys i la literatura catalana no és una excepció.
A Catalunya, el moviment modernista, en especial el regeneracionisme o naturalisme, no pot entendre’s sense la idea de progrés social, d’europeïtzació, de renovació no sols de l’art, sinó també de la societat. De fet, és la transformació d’una societat rural a una societat burgesa el que hi ha darrere de molta de la literatura catalana del segle XIX.
En aquest sentit, potser el cas més paradigmàtic siga el de Narcís Oller. Aquest autor, té dues novel•les, una de llarga i altra de curta, que tenen en el procés econòmic i les transformacions humanes i socials que comporten el seu fil conductor. Tant a “l’Escanyapobres” com a “La Febra d’Or” el tema principal (potser molt influenciat per Zola) és que el progrés s’alimenta, com una sangonera, dels individus.
A l’escanyapobres trobem el tema de les crisis i dels individus que es lucren i aprofiten d’elles, mentre que a la “Febra d’Or” tenim una obra que es divideix en dues parts “la pujada” i “l’estimbada”. Aquesta darrera obra, inspirada en la febre borsària del període 1880-1882 conté algunes brillants reflexions sobre els cicles econòmics. Així, per exemple, Bernat Foix, arriba a dir:
“Creguin-me. Aqueixes febrades són per demés necessàries, altament higièniques. El cos social, sense elles, es moriria d’inanició.” o una mica més tard, “no ho dubtin: hi ha una llei providencial que, de tant en tant, desperta l’afany de riqueses, i venen aquestes febrades a enterbolir el seny i els ulls de la multitud desconfiada, i a llançar al mateix avaro pel mar de l’especulació”.
Hi ha molta literatura sobre crisis econòmiques, però fixeu-vos que el que acabe de llegir és una justificació de les bombolles financeres feta fa vora 140 anys. Justificació, per cert, no molt llunyana de les modernes teories dels cicles econòmics o dels models de les expectatives racionals, o fins i tot de la teoria quantitativa dels diners que tant de cap porta darrerament al Busdenbank o al senyor Dragui, i que ens diu que la quantitat de diners circulant (la que posteriorment determinarà la producció, la inflació, l’atur...) està determinada per la relació entra la taxa d’interés i la taxa de guanys del capital. Açò tan enfarragós que acabe de dir, i que encara podria enfarragar més si tinguera un pissarra i em posara a fer equacions, no és més que el que ja ens deia Bernat; que de tant en tant han d’haver expectatives molt altes de beneficis, per a que la gent traga els diners de sota els matalàs. En definitiva, que l’enveja i la cobdícia són les mares de les bombolles econòmiques, d’igual manera que la por i el pànic són les mares de les crisis.
Però focalitzem l’anàlisi en el segle XX i principis del XXI. Si pensem en literatura i cicles econòmics, a mi em ve a la ment dues novel•les nord-americanes: “El Raïm de la Ira” d’Steinbeck i “El Gran Gastby” de Fitgerald. Aquestes dues obres, per a mi, representen respectivament el crack del 29 i els feliços anys vint.
El Raïm de la Ira representa de manera magistral, tot i que no única, els efectes de la crisi de 29. La desesperació de les famílies de grangers arruïnats per un “sistema financer” impersonal i llunyà, però també la necessitat d’aferrar-se a un somni, a una terra promesa que és Califòrnia. Per cert, a mi El Raïm de la Ira sempre m’ha recordat les fotografies de Dorothea Lange. I vaig saber fa poc que aquestes fotografies eren propaganda, van ser encomanades pel govern de Roosebelt per a conscienciar a la societat nord-americana que calia posar en marxa un pla com el New Deal, que calia posar quantitats ingents per a eixir de la crisi a través de polítiques keynessianes. I és que si ací parlem de literatura i economia, tal vegada no estiguem parlant més que d’una de les vessants d’un tema molt més ampli i delicat: la relació entre l’art i la política, entre la estètica i el poder, en definitiva, de la subtil frontera entre la propaganda i la creació artística.
Però no ens clavem en aquestos pantanosos temes i tornem al tema principal. Per què tenen tanta força aquestes fotografies i aquesta novel•la? En la meua opinió perquè representen la misèria alhora que la dignitat. Perquè potser aquesta siga la segona gran qüestió al bell mig d’una crisi: com mantindre la dignitat quan tot al voltant s’enderroca? (per cert, la primera qüestió seria: com sobreviure?).
En quant al Grant Gastby, aquesta novel•la ha quedat com el paradigma dels feliços anys 20, amb tots els seus excessos i misèries. El mateix Fitgeral definiria aquesta època com “la major orgia de la història” i ell quedaria com el seu cronista principal.
Gastby representa el mite, la mentida... però què és Gastby sino un bluf? Una bombolla que va fent-se gran davant els ulls admirats i envejosos de tothom, que va guanyant tamany fins que, precisament per la seua desmesurada mida, acaba esclatant.
Però, i a la nostra literatura? Quines obres representen les nostres crisis i les nostres èpoques d’expansió? Jo no sóc cap expert, però sí un lector compulsiu. Reflexionant, no he trobat cap obra o autor que represente les crisis econòmiques, però sí hi ha un fet que em crida poderosament l’atenció. Per a nosaltres, la gran crisis no és la del 29, per a nosaltres, la mare de totes les crisis és la postguerra.
Potser això explique perquè, 60 o 70 anys més tard, continuen havent tanta producció literària a partir d’aquestos fets històrics. De Lluís Llach a Jaume Cabré, passant per Emili Teixidor o Ferran Torrent, quasi no hi ha novel•lista en català que no haja fet la seua gran novel•la sobre la postguerra. De fet dels quatre llibres de ficció més venuts en català l’últim Sant Jordi, tres tenien a veure amb la postguerra (Llach, Cabré i Rafael Nadal amb “Quan érem feliços”) Les raons són diverses, coincideix amb la infantessa de molts d’aquestos autors, prohibició del tema durant anys,etc. Però jo torne a repetir, i és una opinió com a novel•lista, que la tensió és el motor de tota novel•la i, clar, a la postguerra no hi havia menjar ni llibertat, però tensió hi havia per anar i vendre. I, a més, una tensió soterrada, dissimulada... De fet, potser la tensió de les guerres siga més visual, més cinematogràfica, però aquesta tensió subtil però insuportable, silenciosa i quasi invisible, barrejada amb venjances, fam, estraperlo, guanyadors i derrotats, etc. Ha estat un autèntic filó per a la novel•la.
Què passarà amb la crisi actual? Doncs no ho sé. De moment a mi no em sembla albirar molta activitat literària al seu voltant. Bé, si parlem de periodisme sí, moltíssim. Però el ritme de la novel•la és diferent. Més lent i pausat. Un dels exemples esmentats, “La Febre d’Or” ja he dit que tracta del boom borsari de 1880-82, i en canvi la novel•la es publicaria deu anys més tard.
Bé, i una vegada analitzada les crisis, què passa amb les expansions econòmiques? Potser podríem parlar com els americans dels anys 20, o millor en el nostre cas de l’expansió de primeries de segle aprofitant la I Guerra Mundial, o del desarrollisme dels anys 60 o els més materialistes anys 80. Cadascuna d’aquestes èpoques ha influït en la novel•la catalana, cadascuna té els seus autors representatius. Però jo crec que com la darrera expansió immobiliària no ha hagut cap.
Només la magnitud de la tragèdia (parafrasejant Quim Monzó), només la magnitud de la crisis actual pot fer-nos una idea de la magnitud de la bombolla. I ara permeteu-me que em centre en casa meua. A la sorprenent València del canvi de mil•lenni.
Però no ho faré jo. Potser els valencians mai hem tingut bons polítics, però sempre hem tingut bons escriptors, i Ferran Torrent és un d’ells. Torrent va narrar-nos magistralment la bombolla econòmica a la ciutat de València. I ho va fer quasi en directe, com a una crònica periodística, a través de quatre novel•les que s’encetaren amb Societat Limitada i que acabarien amb... Tot el que vullga saber que va passar a Bancaixa, la Generalitat o el València C.F. que no busque a les hemeroteques ni analitze estadístiques ni pregunte a experts. Només cal que llegisca a Torrent per a comprendre l’alegria i satisfacció amb que tota una societat ens enfilàvem cap a l’abisme a ritme de passo doble.

21 abr. 2012

I als tres mesos fracassà.

Si lo que vas a decir
no es más bello que el silencio
no lo vayas a decir...

Aquesta cançoneta la cantàvem de jovenets, amb una cigarreta a l'esquerra i un burret a la dreta, però sense fer massa cas de la lletra, de fet, alguns vam fer-li tan poc de cas, que vam acabar dient de tot a novel·les, contes i articles. Passaren els anys i, per si no teníem poc, es van posar de moda els blogs, i clar, un no tenia que ser menys que els demés, així que va decidir encetar aquest bloc.
Ara, tres o quatre mesos més tard de tan original iniciativa, acabe de decidir que ja ho tinc bé, que ja no escriuré més al blog. 
No és que estiga penedit, ni molt menys. El blog és una eina fantàstica i, de fet, és tan poderosa que no necessita de les meues tabalades per a seguir sent útil. La meua primera intenció era tindre un lloc on penjar activitats didàctiques dels meus llibres (especialment de PQPI Connection) que pogueren ser enviades i descarregades amb facilitat. De fet, continue pensant que les noves tecnologies són útils si permeten l'intercanvi, si ens faciliten compartir xerrar, discutir... Jo tenia material didàctic que compartir, però, ja posats, per què no donar opinions? per què no parlar d'altres qüestions? Però clar, això implica enfrontar-te a la gran qüestió de tot text: què dir? què contar?
Aquesta és la gran qüestió que ens fa patir a tots els que escrivim i crec que el motiu principal d'aquest fracàs ha estat la falta d'un projecte, d'un tema sobre el que escriure. Per a què fer un blog? Vull donar opinions? Fer crítica literària? Queixar-me del govern? Ja hi ha gent molt bona fent totes aquestes coses. Cert, jo podria intentar-ho com un aficionat més, però tinc la impressió de no aportar res nou: ni millor, ni més profund, ni més divertit. Així que ho deixe estar. Preferisc calfar-me el cap fent novel·letes i articles d'economia. 
Clar que, vist així, aquestes excuses amaguen una segona inconfessable i poderosa raó: les poques ganes.

7 mar. 2012

LITERATURA INFANTIL

Com a escriptor, però sobretot com a pare, resulta molt curiós i gratificant observar l’evolució lectora dels xiquets. Jo no sóc cap crític, però no cal ser una eminència per adonar-se que la fórmula de  la literatura infantil té dos ingredients formals principals: il·lustració i text. Ara bé, les combinacions no són mai fixes i van variant amb l’edat dels xiquets. El meu fill menut té tres anys i el major sis. El menut demana llibres il·lustrats, però el major es troba en plena fase de transició cap al text.
Els llibres que ara llegeix el meu menut són majoritàriament els que llegia el seu germà major. Primer es passa una etapa on els llibres mostren conceptes i objectes, llibres de l’estil: “les xifres”, “les grues” o en el meu cas sobretot “els trens”, però després s’arriba a un moment on els llibres comencen a contar històries, i potser és en aquesta fase on es puga començar a parlar de literatura infantil.   Jo destacaria alguns clàssics com Teo o Pau i Laia, però  també  algunes novetats molt interessants com Els llibres de Marc i Andrea. Són llibres amb il·lustracions expressives i clàssiques, però que conten històries senzilles i quotidianes.  A mi el que m’apassiona d’aquesta literatura (i sobretot dels seus lectors) és la capacitat de convertir històries aparentment anodines, en aventures fantàstiques i emocionants. La majoria d’aquestos llibres tenen un transfons didàctic però, per a mi, el gran missatge que ofereixen als xiquets és que la vida diària és una autèntica aventura i que ells poden ser, i de fet ho són, els autèntics protagonistes.
En quant al major, ja sap llegir però tampoc ha arribat a un domini total de la lectura. No obstant això, com passa igualment amb la roba, la televisió o els jocs, el lector infantil té com a gran aspiració ser un lector juvenil. Menysprea el que llegia (i que ara llegeix el menut) i aspira a llegir el que llegeixen els cosins majors. Això pot semblar un problema, però en el meu cas arriba a ser una oportunitat, perquè em permet passar una bona estona junts, tirats al llit i compartint la lectura. En tot cas, les nostres lectures porten com a penitència deu minuts de discussions del tipus: una frase tu, una jo; una pàgina jo, una tu; o la recerca d’altres combinacions inversemblants i estrambòtiques.
Altre tema interessant són els títols. Hi ha una gran varietat, però cal observar com les modes globals imposen els seus criteris i es fan inevitables els Jeronimo Stylton o la Kika Superbruixa. A mi el primer encara em queda una mica lluny pel seu volum en fulls, però ja comencen a haver títols de Kika que llegim tots dos junts i realment gaudim moltíssim. Altra col·lecció molt més adient per tamany és la del Bagul dels Monstres, jo puc trobar-los una mica tètrics i obscurs però cal reconèixer que els temes de terror ja comencen a fascinar des de ben prompte. Altres llibres que també triomfen en primer de primària són els de Pupi, els llibres són molt originals i divertits, però a més la promoció es reforça perquè el personatge els apareix en alguns dels llibres de text que utilitzen a l’escola i en lectures que venen treballant des d’infantil. De fet, la familiaritat amb el protagonista trobe que és una de les claus en aquesta etapa.  
Ah, i una altra qüestió, després de comprar molts llibres, de visitar a sovint la biblioteca, de procurar estar una miqueta al dia, després de tot això, el seu iaio li ensenya un Mortadelo y Filemón i el xiquet es pixa de riure i fa unes setmanes que no llegeix una altra cosa. En fi...