Los Detectives Salvajes

Acabe de llegir “Los Detectives Salvajes” de Roberto Bolaño.  M’ha agradat? No ho sé, la veritat.

De fet, jo havia descobert aquest autor amb 2666, i ja m’havia quedat amb una sensació semblant: cabrejat, fascinat,  avorrit, frustrat, encisat.... L’única conclusió certa és que les novel·les de Bolaño  em sobrepassen.

La prosa, l’estil, l’escriptura de Bolaño és (era) meravellosa, potser una de les millors en castellà. Un el llegeix i no pot deixar d’admirar-lo, d’envejar-lo. El problema ve amb la magnitud de les seues obres, set-cents, vuit-cents fulls, inacabables, absurds i narcòtics. L’argument sembla una broma i de fet només és una excusa ximple per a descriure’ns situacions, personatges i sobretot ambients estranys i fascinants. Tan reials com impossibles, a meitat camí entre la crònica periodística i el surrealisme oníric (si és que un lloc així poguera existir).

Bolaño vol descriure’ns minuciosament un microcosmos que per força hauria de ser ciència ficció, que no hauria d’existir. I no obstant això, un sap que Ciudad Juárez existeix, i un sospita que la literatura i els escriptors, en fi.... Bolaño crea una obra literària colossal, incomprensible i bella per a construir un món absurd, roí, i cruel; per descriure unes vides inversemblants, fracassades i buides. Hiperrealisme li diuen alguns.

A mi una de les coses més curioses de la lectura d’aquest llibre és que per a descriure el mal  i l’absurd utilitze el món de la literatura. Més encara, que per aprofundir i anar més enllà en la descripció de la crueltat i la maldat, una vegada descrit el món literari, només li quede parlar de les violacions, assassinats i desaparicions de Ciudad Juarez.