I als tres mesos fracassà.

Si lo que vas a decir
no es más bello que el silencio
no lo vayas a decir...

Aquesta cançoneta la cantàvem de jovenets, amb una cigarreta a l'esquerra i un burret a la dreta, però sense fer massa cas de la lletra, de fet, alguns vam fer-li tan poc de cas, que vam acabar dient de tot a novel·les, contes i articles. Passaren els anys i, per si no teníem poc, es van posar de moda els blogs, i clar, un no tenia que ser menys que els demés, així que va decidir encetar aquest bloc.

Ara, tres o quatre mesos més tard de tan original iniciativa, acabe de decidir que ja ho tinc bé, que ja no escriuré més al blog. 

No és que estiga penedit, ni molt menys. El blog és una eina fantàstica i, de fet, és tan poderosa que no necessita de les meues tabalades per a seguir sent útil. La meua primera intenció era tindre un lloc on penjar activitats didàctiques dels meus llibres (especialment de PQPI Connection) que pogueren ser enviades i descarregades amb facilitat. De fet, continue pensant que les noves tecnologies són útils si permeten l'intercanvi, si ens faciliten compartir xerrar, discutir... Jo tenia material didàctic que compartir, però, ja posats, per què no donar opinions? per què no parlar d'altres qüestions? Però clar, això implica enfrontar-te a la gran qüestió de tot text: què dir? què contar?

Aquesta és la gran qüestió que ens fa patir a tots els que escrivim i crec que el motiu principal d'aquest fracàs ha estat la falta d'un projecte, d'un tema sobre el que escriure. Per a què fer un blog? Vull donar opinions? Fer crítica literària? Queixar-me del govern? Ja hi ha gent molt bona fent totes aquestes coses. Cert, jo podria intentar-ho com un aficionat més, però tinc la impressió de no aportar res nou: ni millor, ni més profund, ni més divertit. Així que ho deixe estar. Preferisc calfar-me el cap fent novel·letes i articles d'economia. 

Clar que, vist així, aquestes excuses amaguen una segona inconfessable i poderosa raó: les poques ganes.

LITERATURA INFANTIL

Com a escriptor, però sobretot com a pare, resulta molt curiós i gratificant observar l’evolució lectora dels xiquets. Jo no sóc cap crític, però no cal ser una eminència per adonar-se que la fórmula de  la literatura infantil té dos ingredients formals principals: il·lustració i text. Ara bé, les combinacions no són mai fixes i van variant amb l’edat dels xiquets. El meu fill menut té tres anys i el major sis. El menut demana llibres il·lustrats, però el major es troba en plena fase de transició cap al text.

Els llibres que ara llegeix el meu menut són majoritàriament els que llegia el seu germà major. Primer es passa una etapa on els llibres mostren conceptes i objectes, llibres de l’estil: “les xifres”, “les grues” o en el meu cas sobretot “els trens”, però després s’arriba a un moment on els llibres comencen a contar històries, i potser és en aquesta fase on es puga començar a parlar de literatura infantil.   Jo destacaria alguns clàssics com Teo o Pau i Laia, però  també  algunes novetats molt interessants com Els llibres de Marc i Andrea. Són llibres amb il·lustracions expressives i clàssiques, però que conten històries senzilles i quotidianes.  A mi el que m’apassiona d’aquesta literatura (i sobretot dels seus lectors) és la capacitat de convertir històries aparentment anodines, en aventures fantàstiques i emocionants. La majoria d’aquestos llibres tenen un transfons didàctic però, per a mi, el gran missatge que ofereixen als xiquets és que la vida diària és una autèntica aventura i que ells poden ser, i de fet ho són, els autèntics protagonistes.

En quant al major, ja sap llegir però tampoc ha arribat a un domini total de la lectura. No obstant això, com passa igualment amb la roba, la televisió o els jocs, el lector infantil té com a gran aspiració ser un lector juvenil. Menysprea el que llegia (i que ara llegeix el menut) i aspira a llegir el que llegeixen els cosins majors. Això pot semblar un problema, però en el meu cas arriba a ser una oportunitat, perquè em permet passar una bona estona junts, tirats al llit i compartint la lectura. En tot cas, les nostres lectures porten com a penitència deu minuts de discussions del tipus: una frase tu, una jo; una pàgina jo, una tu; o la recerca d’altres combinacions inversemblants i estrambòtiques.

Altre tema interessant són els títols. Hi ha una gran varietat, però cal observar com les modes globals imposen els seus criteris i es fan inevitables els Jeronimo Stylton o la Kika Superbruixa. A mi el primer encara em queda una mica lluny pel seu volum en fulls, però ja comencen a haver títols de Kika que llegim tots dos junts i realment gaudim moltíssim. Altra col·lecció molt més adient per tamany és la del Bagul dels Monstres, jo puc trobar-los una mica tètrics i obscurs però cal reconèixer que els temes de terror ja comencen a fascinar des de ben prompte. Altres llibres que també triomfen en primer de primària són els de Pupi, els llibres són molt originals i divertits, però a més la promoció es reforça perquè el personatge els apareix en alguns dels llibres de text que utilitzen a l’escola i en lectures que venen treballant des d’infantil. De fet, la familiaritat amb el protagonista trobe que és una de les claus en aquesta etapa.  

Ah, i una altra qüestió, després de comprar molts llibres, de visitar a sovint la biblioteca, de procurar estar una miqueta al dia, després de tot això, el seu iaio li ensenya un Mortadelo y Filemón i el xiquet es pixa de riure i fa unes setmanes que no llegeix una altra cosa. En fi...

Cicles econòmics i literatura

 L’altre dia vaig rebre una curiosa i interessant proposta de Joaquim Perramon, professor de periodisme econòmic a la UAB, es tractava de realitzar una tertúlia a l’Ateneu Barcelonès al voltant del tema “literatura i economia”.

Jo dedique gran part del meu temps a la literatura i l’economia, però ho faig de manera paral·lela i és molt estrany trobar ponts que unisquen totes dues matèries. Escric novel·les (sobretot juvenils) i escric articles acadèmics sobre temes econòmics (especialment sobre innovació, medi ambient i turisme). Són dues coses que m’apassionen, però que entenc de manera molt diferent, tot i que ja vaig comentar en altra entrada del blog, les similituds que en ocasions puc trobar.

La proposta de Joaquim m’ha fet reflexionar una mica més al voltant de les relacions entre economia i literatura. No crec que tinga massa sentit debatre sobre la influència de la literatura en l’economia, però sí pot ser molt interessant analitzar la influència de l’economia sobre la literatura. És molt comú analitzar el context històric, social i cultural d’un autor, d’una obra o d’un corrent literari, però porques vegades s’analitza el context econòmic (potser perquè s’entenga dins del context social).

L’altre dia escoltava una escriptora reclamar la necessitat de finals feliços, de novel·les encoratjadores, que siguen capaços de pujar-nos l’ànim en una època de crisis. És possible que siga cert, i seria curiós analitzar com canvien els arguments, els finals, els personatges, etc. en les obres literàries escrites durant les grans crisis econòmiques. De fet, les crisis (no sols les econòmiques,  sinó sobretot les personals) com a origen i explicació de molts conflictes, són un terreny propici per a la novel·la.

En aquest sentit, d’entre els nostres autors, a mi sempre m’ha cridat l’atenció Ferran Torrent.  A aquest escriptor li agrada contextualitzar les seues novel·les en moments econòmics extrems. De fet, bona part de la seua obra passa, o bé en èpoques d’extrema crisis econòmica (i  en el nostre cas, el gran període de referència és la postguerra) o bé en èpoques de gran expansió econòmica (i per molts anys supose que el nostre període de referència serà el recent  boom immobiliari). És en aquestes èpoques concretes on Torrent situa l’acció de bona part de les seues novel·les i és en la descripció social d’aquestos períodes (i sobretot en la descripció dels personatges que la formen i caricaturitzen), on resideix gran part de l’èxit i l’atractiu de les seues narracions.

Sens dubte s’han fet i es faran molts anàlisis economètrics, sociològics  i estadístics al voltant de l’economia i la política valenciana dels últims quinze anys, però cap serà tan clarificador, ni suportarà tan bé el pas dels anys com el cicle de novel·les que s’enceta amb Societat Limitada. 

Llibertat de Jonathan Franzen

Al llarg dels anys he anat creant-me una sèrie de prejudicis lectors o simplement manies, una d’elles és que no solen agradar-me els llibres que s’anuncien com a retaules de la societat contemporània. La meua memòria  els identifica amb llibres magníficament escrits, però que o bé no tenen argument o bé es basen en una idea ximple que es repeteix com l’allioli al voltant de vuit-cents interminables fulls.  Tot i les recomanacions, Llibertat tenia tots els números per a ser un d’aquestos exemplars, més encara quan en les primeres vint-i-vuit pàgines l’autor les dedica a fer un resum del que passarà en les sis-centes posteriors. M’equivocava.

Llibertat és un magnífic llibre. Ens parla de les grans qüestions universals i eternes: de la llibertat, la fidelitat, les conviccions... així com d’alguns dels grans problemes contemporanis: el medi ambient i el progrés, l’èxit i la depressió, la joventut i la maduresa, el progressisme i el conservadurisme... Un pot trobar referències i reflexions brillants sobre aquestos i molts altres temes al llarg del llibre, al llarg de les peripècies vitals d’uns personatges amb els que difícilment podem identificar-nos, però que no per això ens són completament aliens o llunyans. És més, ens semblen personatges esgarrifosament propers en les seues reflexions i vivències. A partir de les seues vides, l’autor va mostrant-nos un llistat de contradiccions angoixants que tots coneixem. No hi ha res nou, però la mostra és despietada, crua i brillant.

Tot llibre bascula entre la insubstancialitat i el tedi, entre la profunditat i la diversió. Hi ha llibres buits i distrets, hi ha llibres  profunds i  avorrits. I existeixen combinacions més o menys equilibrades. Ara bé, Llibertat, com tots els grans llibres, és un llibre profundament amè.

RELATS GUANYADORS CONCURS DE MICRORELATS

Ací teniu els relats guanyadors del concurs de Microrelats Tirant@net. Enguany van haver vora dos-cents vint relats participants,el que implica que al jurat ens ho van posar molt més difícil que mai.  Malauradament no tenim possibilitat de publicar-los tots, però si una ampla selecció. Precisament, ara estem treballant en seleccionar aquells relats que seran publicats i prompte anunciarem la manera com i on es publicaran

Gràcies a tots els que heu participat i als professors que l’impliqueu en aquest projecte, que uneix la lluita contra la violència de gènere i el gust per la literatura. 

RELATS GUANYADORS

Los Detectives Salvajes

Acabe de llegir “Los Detectives Salvajes” de Roberto Bolaño.  M’ha agradat? No ho sé, la veritat.

De fet, jo havia descobert aquest autor amb 2666, i ja m’havia quedat amb una sensació semblant: cabrejat, fascinat,  avorrit, frustrat, encisat.... L’única conclusió certa és que les novel·les de Bolaño  em sobrepassen.

La prosa, l’estil, l’escriptura de Bolaño és (era) meravellosa, potser una de les millors en castellà. Un el llegeix i no pot deixar d’admirar-lo, d’envejar-lo. El problema ve amb la magnitud de les seues obres, set-cents, vuit-cents fulls, inacabables, absurds i narcòtics. L’argument sembla una broma i de fet només és una excusa ximple per a descriure’ns situacions, personatges i sobretot ambients estranys i fascinants. Tan reials com impossibles, a meitat camí entre la crònica periodística i el surrealisme oníric (si és que un lloc així poguera existir).

Bolaño vol descriure’ns minuciosament un microcosmos que per força hauria de ser ciència ficció, que no hauria d’existir. I no obstant això, un sap que Ciudad Juárez existeix, i un sospita que la literatura i els escriptors, en fi.... Bolaño crea una obra literària colossal, incomprensible i bella per a construir un món absurd, roí, i cruel; per descriure unes vides inversemblants, fracassades i buides. Hiperrealisme li diuen alguns.

A mi una de les coses més curioses de la lectura d’aquest llibre és que per a descriure el mal  i l’absurd utilitze el món de la literatura. Més encara, que per aprofundir i anar més enllà en la descripció de la crueltat i la maldat, una vegada descrit el món literari, només li quede parlar de les violacions, assassinats i desaparicions de Ciudad Juarez.